Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’edat del bronze (2000-1300 a. C.). L’època ibèrica marca la culminació de l’ocupació  del territori en l’edat antiga, de la qual hem de ressaltar els grans poblats de Santa Bàrbara i de la Solaneta de Nutxes, possiblement pertanyents al període comprés entre el s. IV a. C. i el canvi d’era. Però, si d’aquesta època posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només es conserva un fragment d’una inscripció funerària del s. I d. C..

L’època paleoandalusí es caracteritza per l’existència d’un poblament rural dispers, assentat en altura i en les proximitats d’una important via de comunicació entre els aqüífers de Alecua i Nutxes, del qual només s’han trobat els seus enterraments, en els jaciments de l’Altet, Mes dels Constantins i Cotelles.

L’actual emplaçament de la ciutat es remunta a l’època almohade, entre finals del S. XII, i començaments del S. XIII, sent el nucli originari el castell. El primer esment documental de Xixona apareix en el Tractat de Almizra, el 26 de març de 1244, entre Alfons X el Savi i Jaume I. En aquest Tractat, que regulava la frontera entre Castella i Aragó, Xixona, conquistada per Jaume I possiblement en el 1245, figura com a límit meridional fins que, el 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona sud de la província d’Alacant.

El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila real i va passar a tindre representants en les Corts del Regne de València. En 1337 va participar en les Corts de València convocades per Pere II, rei que es va preocupar especialment de fortificar el seu castell en 1338, preveient una invasió musulmana que no es va produir.

En la guerra entre els dos Pedros, va caure en 1364 en mans de Pere I el Cruel, rei de Castella, per a ser de nou reconquerida per Pere IV, el Ceremoniós, qui va comptar amb l’ajuda de gents naturals de Penàguila, Alcoi i Cocentaina, passant de nou a formar part de la Corona d’Aragó.

Durant el S. XV, Xixona va ampliar la seua jurisdicció als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i la Torre de les Maçanes. Ibi va romandre sota la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentre que la Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.
En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va fer costat al bàndol popular agermanats, en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bon grup de jijonencos va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió va donar suport a la causa de Felip V. A causa d’això, la vila i el castell van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carles d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. Finalment, l’acció d’un grup de jijonencos la va reconquerir i va tornar a mans felipistas. Per aquest fet, Felip V va atorgar a Xixona, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els quals destaquen: la concessió de la mercè d’afegir a les seues Armes una “Flor de lis” i el títol de Ciutat. A partir de 1708 va ser capital del Corregiment del mateix nom, el qual comprenia: la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi, Onil i Elx i els llocs de la Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El Corregiment de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833, amb la divisió provincial.

Entre els principals fills de la ciutat destaquen: Constança Miquel, qui segons la tradició va ser mare de Sant Vicent Ferrer (S. XV); el venerable Fra Melchor Aracil (1552-1601), insigne musicòleg; el pare Fra José Galiana (S. XVII) qui va ser guardià del Convent de Betlem, President in capitate del Sant Sepulcre i fundador en 1672 d’un Convent a Constantinoble; capitans insignes dels Terços de Flandes, com els germans Servent; un gran historiador i religiós, Fra Serafín Tomás Miquel; Antonio Galiana (1762-1826), qui va ser catedràtic de Matemàtiques, Mecànica i Física en la Universitat de València; el gran polític Sr. José Victoriano Mora Picó (1829-1874); el poeta Ángel Miquel Alcaraz (1919-1995), l’artista José E. López Mira (1922-1986) i l’historiador Fernando Galiana Carbonell (1921-1993).

Bernardo Garrigós
Cronista oficial de la ciutat
Aumentar tamaño
Contraste
Share This